lunes, 17 de noviembre de 2014

Paisatge enmig de la batalla (Una altra lectura del 9N)

El 9N va passar de ser un "pla b" que el Molt Honorable President es treia de la màniga per salvar el seu paper a una esplèndida mobilització plena d'emotivitat, com ho demostra l'abraçada afectuós de David Fernández de la CUP a Artur Mas de CiU. Bé, va ser això i també no ho va ser, segons qui ho hagi viscut i explicat. No hi ha dubte que el sector independentista es va mobilitzar, és a dir, anà a votar. Cal dir que el govern de Rajoy va posar molt de la seva part per impulsar aquesta participació. El seu rotund tancament a negociar, unida a una actitud amenaçant però inoperativa, va afavorir la resposta dels que creuen que no hi ha una altra sortida que la independència. Resposta que, per altra banda, s'ha impulsat tant des de la gran majoria de les institucions catalanes com des dels mitjans de comunicació, en una forta aliança amb una part de la societat civil que ha demostrat un alt grau d'organització i de lideratge. En aquestes condicions, l'abstenció que es produeix no pot despatxar-se amb la qualificació de simple indiferència i cal considerar la falta de convenciment i el posicionament crític, quan no negatiu, respecte a la mobilització com a possibles motivacions. Això és encara més lògic en aquest percentatge de població que dóna suport a una consulta per decidir el futur de la relació entre Catalunya i l'Estat espanyol però que no va votar, i que pot estar al voltant d'un trenta per cent. Així, mentre David abraçava a Artur a Catalunya es consolidava una divisió en dos blocs, tal com demostren les dades de l'article de Mario Rius

Aquest situa la divisió al voltant de la llengua, l'origen i la identitat, element substancials en l'actual situació, alhora que mostra els límits de la suposada transversalitat del fenomen independentista. A tot això caldria afegir el component de classe, ja que les zones geogràfiques que apareixen amb vot diferenciat també es corresponen amb estatus socials diversos.
I és que la gran força de la mobilització secessionista: un missatge senzill i contundent, és també la seva major debilitat a l'hora d'assentar la seva hegemonia sobre el conjunt de Catalunya. Situar la continuïtat o no de Catalunya dins d'Espanya com l'element clau del debat, és a dir, com a causa i com a solució dels greus problemes que vivim, pot tenir els avantatges del missatge directe, de connectar amb la voluntat de canvi i de rebuig al greuge i a la nefasta gestió del govern central. És clar que genera d'entrada un rebuig en els sectors més espanyolistes, però aquest no deixa de ser minoritari. El seu punt més feble és un altre, és aquest sector que no enarbora la vermella i gualda però que tampoc es fa seva l'estelada, que ha patit el deteriorament democràtic i la pèrdua de drets a mans d'una aliança entre PP i CiU a Espanya i Catalunya, que no anteposa allò nacional a allò social, que ha patit la inoperància d'ERC, que no comparteix amb David les ganes d'abraçar a Artur i que no va anar a votar perquè vol fer-ho després d'un debat democràtic i amb garanties. 

El paisatge que queda després del 9N és per, una banda, el d'un Estat de les autonomies que ja no integra les diferents nacions que el componen, i per una altra, un projecte secessionista molt fort però on l'hegemonia es troba amb resistències cada vegada majors en la pròpia Catalunya. D'una part un govern central amb nul·la capacitat de maniobra que sembla fiar tota la seva estratègia al desgast de l'independentisme i al desenvolupament de les contradiccions de CiU; i molt a prop d'ell un PSOE que no ha assumit amb totes les seves conseqüències el final de la fórmula de l'Estat derivada de la LOAPA. Per l'altra part, tenim a Convergència i Esquerra muntats sobre l'onada independentista però sense propostes creïbles de solució.

“Perquè ni la majoria catalana té recursos suficients per imposar la seva opció a l'espanyola, ni aquesta última pot doblegar la catalana i mantenir l'statu quo sense costos inassumibles per a ambdues parts”. La metàstasi del nacionalisme i el armisticio JOSEP M. VALLÈS El País 14-11-14.

I com a sortida a curt termini d'aquesta situació d'estancament de la perspectiva d'unes eleccions autonòmiques anticipades. Eleccions que podrien generar majories parlamentàries que no corresponguin a majories de votants, el vot d'una persona del Baix Llobregat val menys que el d'una de la Garrotxa, dada a tenir en compte quan es parla de plebiscits.

Davant d'aquest panorama cal reafirmar que no pot haver-hi una solució eficaç que no es basi en la lliure decisió de la societat catalana sobre el seu present i futur, si vol tenir legitimitat a més de legalitat. A més, perquè sigui operativa aquesta solució ha de tenir la virtut de distribuir harmònicament els acords i els desacords; és a dir, s'ha de construir sobre un consens àmpliament majoritari que requerirà d'intenses fases de diàleg.


Ara bé, Catalunya com Espanya no és una sinó plural, i alguns no només no creiem que aquest procés no s'ha de deslligar del que passa a la resta de l'estat sinó que estem convençuts que com més avanci el procés de renovació i regeneració democràtica en el conjunt d'Espanya hi haurà més possibilitats d'exercir amb normalitat el dret d'autodeterminació. També estem convençuts que el grau de consens necessari en la societat catalana no es pot aconseguir si no hi ha cohesió social, és a dir, si no es reverteixen les polítiques austericides i es posa en primer lloc les persones i els seus drets socials.

No hay comentarios:

Publicar un comentario